Laos 2008

Crònica d’un viatge


Amics de la Unesco de Barcelona ha organitzat, amb la col·laboració tècnica de Phineas Fogg, un viatge a Laos, i amb una breu però intensa estada a Cambodja.
Com sigui que el grup interessat va ser molt nombrós, per qüestions operatives, ja que resulta complicat a Laos trobar hotels suficients i fer visites amb grups nombrosos, es van formar dos grups. La crònica ve referida a un d’ells, però com els trajectes van ser simètrics, no hi ha cap dubte que aquest resum pot resultar vàlid per a tots dos.













Barcelona - Viena - Bangkok
Dia 16 i 17.3.2008

Com sempre el punt de trobada és el cavall de Botero a l’aeroport de Barcelona, i allí poc a poc ens anem congregant els viatgers. Alguns d’ells ja es coneixen, altres no.

Les combinacions i tarifes de les Companyies aèries ens han portat a viatjar amb AustriaAirlines que se suposa és una bona companyia. Per tant, sortim de Barcelona gairebé a les 14 hores i fem una paradeta a Viena. La combinació per anar fins a Bangkok no és perfecta i ens hem d’esperar una bona estona a Viena, per la qual cosa ens han organitzat una visita o un passeig ràpid per la ciutat. Ens deixen al Teatre de l’Òpera i, des d’allí cadascú s’espavila com pot. A Viena plou una mica i la temperatura tot i ser més baixa que a Barcelona és suportable (12º).
La majoria seguim l’expert coneixedor de la ciutat i anem fins al Palau de l’Emperador, passant prop de l’Església dels Agustins, l’Escola d’equitació espanyola amb el seus famosos cavalls blancs fins arribar a un parc des d’on es veu una mica lluny el Rathaus.
Fem la via de retorn cap al centre on veiem més que visitem la Catedral i els carrers adjacents. Com sigui que avui és diumenge estan el comerços tancats i hi ha força gent passejant pel carrer.
Ens queda temps i anem al Cafè Central, un cafè amb pedigree prou interessant de veure i seure una estona en espera que ens vingui a buscar l’autocar. En tot cas cal destacar que en aquest vetust i centenari cafè ens serveixen un cafè amb llet i un tros de pastís apple-strudel que ens llepem dels dits, tot, servit amb abundància de tasses, gots, culleretes, aigua pel cafè i no sé que més, tot per 7 euros (per càpita), la qual cosa i vistes les circumstàncies no ens sembla cara.
Tornem a l’aeroport. L’avió surt a les 23.20 i està previst que arribem a Bangkok a les 14.20 (hora local desprès de sumar les 6 hores de diferència horària).

A Bangkok ens reben amb flors, garlandes i fotos. Sabem de què va la cosa, però francament resulta força bonic.
L’hotel de Bangkok és un bon hotel, el Dusit i, a més, ens tracten molt bé. Primer fan la cerimònia de lliurament de les claus de les habitacions. Tots asseguts i novament més flors, unes de blanques petitetes, unes altres de la flor de loto (o de lotus) i, naturalment, la crème de la crème, les orquídies. Mentre, alguns els més agosarats (ja que els altres encara estem sota la influència exagerada dels perills de beure coses que no estiguin empaquetades) xarrupen un cocktails de benvinguda que tenien preparats. A més, ja sabem que a l’hotel podrem deixar una part de l’equipatge (està clar que la roba d’abric no la necessitarem pas en tota la resta de viatge).
No cal explicar que la primera impressió de Bangkok (i de la resta de llocs que visitarem) es centra en la calor, la xafogor, que gairebé ens ofega. Sembla ser que hem arribat a l’estació seca, però també la més calorosa. Aquesta és la primera penalitat que hem de suportar els viatgers.
Ens rep una guia animosa i decidida que ens explica algunes de les coses del país. La seva llengua (la tai) té 34 consonants i 30 vocals amb no sé quants tons. Així i tot sembla que el tailandès és fàcil d’aprendre, doncs només té tres temps verbals, parlen sempre amb infinitius i, a més, no tenen article. La pronunciació ja porta algun tipus de dificultat, ja que segons es pronuncií pot significar coses diferents. Fem pràctiques: kogh kung (o alguna cosa semblant, moltes gràcies.
Prenem possessió de les habitacions (esplèndides) i una vegada dutxats sortim al carrer, a gaudir de la ciutat. Només travessar el carrer un guirigall de mil dimonis, la circulació al carrer de davant l’hotel és intensa, molt intensa i la gent que camina també fa difícil avançar per la vorera. Estem en un entorn comercial, tot i que resulta bastant cutre. No hi ha botigues de luxe, ni restaurants, ni coses semblants. Només gent i més gent i, com s’està fent fosc, molts ocells venen a dormir als arbres del mateix carrer, amb el que podem veure com moltes persones caminen pel carrer però amb alguna cosa al cap que els protegeixi dels excrements que els ocells abans d’anar a joca descarreguen sobre els vianants.
Pel mateix carrer i superposat, una altra via, que ho transforma en una cosa gris i poc lluminosa, a més de sorollosa. Està ple de venedors de menjar ja preparar o que preparen sobre la marxa. Així i tot no emet aquelles olors intenses de menjar que algunes vegades molesten.
Tornem a l’hotel amb una certa pressa, tot i que alguns aprofiten per encetar els mercats glocals per fer les primeres compres. Ens hem de mudar, doncs avui tenim sopar en un bon restaurant. No sabem encara on anem però aviat estem pujant en un ascensor fins al pis 64 on hi ha una gran terrassa i unes taules gairebé preparades per nosaltres. La vista des de dalt és magnífica tot i que les il·luminacions de la ciutat no són gaire espectaculars i el riu en prou feines es veu.
L’edifici és La Dôme i mentre esperem i fem fotografies i van coent el nostre sopar, ens prenem algunes “margarites” que surten a uns 10 o 12 dòlars per consumició. Com sempre les begudes no estan compreses en el sopar, i avui cal començar a gastar-se algunes bitlletets. Finalment ha resultat un sopar molt bo, hi havia un bon tall de foie mi-cuit, carn i peix molt ben fets i postres a escollir. La sorpresa ha estat quan a l’hora de pagar el vi ha resultat un preu una mica astronòmic (potser no tant si es té en compte el lloc on érem i que el prendre vi sempre resulta un luxe que cal pagar, així i tot amb aquestes consideracions, el resultat de preu els va semblar una mica massa exagerat (una ampolla de vi a 100 dòlars). Això no obstant cal dir que el sopar s’ho valia i l’entorn era realment privilegiat i no ens amargarem pas el viatge per uns miserables dòlars.
Ben menjats i relativament ben beguts arribem a l’hotel a la 1 (un dia molt llarg) i demà s’ha de matinar.


Bangkok – Luang Prabang
Dia 18.3.2008

Encara amb el regust a la boca del sopar d’ahir ens llevem de bon matí. Un bon esmorzar, que venim una mica afamats. El vol surt a les 9.50 i té una durada prevista fins a Luang Prabang d’1 hora 45’.
Pel camí encara cueja el tema del vi d’ahir, que si un got costava 35 dòlars o bé una cervesa en costava 12, pures tonteries, però bé ens hem d’entretenir.
A bord de l’avió ens donen el lunch a les 11 i algú pensant que hi hauria dinar posteriorment no en fa ús.
Arribem a Luang Prabang en una avió petit amb turbohèlix, un avió pintat i decorat amb molts colors. L’aeroport és totalment familiar i està clar que estem en algun punt on la gent ha de viure amb una certa tranquil·litat. Tràmit duana i pagar 35 dòlars del visat (curiosament no tothom paga el mateix, depèn del país de procedència). Acabat els tràmits anem cap a l’hotel, un hotel modest però correcte (Hotel Vangthong), només té una petita pega, que està una mica allunyat del centre (ens volien dur a un altre hotel el Villa Santi, que era cèntric i tenia molt bona pinta, però no va ser possible).
Prenem les habitacions i quedem per sortir a les dues. Finalment els que no havien dinat a l’avió aconsegueixen que abans de començar fem un petit àpat tots altra vegada. Ens parem en un restaurant petit on ens donen un plat d’arròs i una crepe de plàtan amb mel. Suficient per emprendre les visites.

Ens presenten el guia local. Un home correcte, però li falta una mica d’entusiasme i el seu discurs no ens arriba a amarar del país, d’informació, d’il·lusió. Ens explica que va aprendre el castellà a Cuba, on hi va deixar una dona i una filla i hi va residir durant 10 anys. El seu llenguatge però és dubitatiu i de vegades sembla que no hagi entès la pregunta que se li fa. Potser va quedar atrapat per la indolència caribenya.
Luang Prabang ens mostra la imatge del temps passat, gairebé d’una època colonial. El comunisme viu encara al país, però no es deixa veure i tota la ciutat apareix plena d’hotels petits, de personatges occidentals que els ocupen, una mica desvagats, que venen a veure una altra dimensió del temps. Tot plegat convida a quedar-s’hi, per contemplar com es pon el sol sobre el riu, dedicar-se a la lectura o bé simplement no fer res. Per ajudar a tot plegat hi ha una espècie de toc de queda, que fa que a les 12 de la nit la ciutat quedi completament a les fosques i tothom es quedi a casa seva i hi hagi una total tranquil·litat pels carrers.
La gent és ben amable i no t’empaiten ni intenten pressionar-te per vendre’t alguna cosa. Amb el nostres sabbai dee (una espècie de benvinguda, d'hola i adéu), anem tirant i saludant a tothom. Ajuntem les mans i fem una petita reverència. Els pobles educats i amables són molt més agradables i molt aviat ens sentim bé entre aquests laosians.
Així hi tot nosaltres si que tenim feina, i la comencem de forma immediata. Anem a veure el probablement més important temple de la ciutat, el Wat Xieng Thong, un temple edificat cap al 1500 a poca distancia del Mekong. Al costat mateix hi havia l’edifici de la biblioteca i la torre del tambor, així com a l’entrada un petit temple o edifici on hi havia la carrossa fúnebre.
El guia ens explica històries de la revolució, de quan la monarquia va ser traslladada a camps de treball i que es van anar morint per si sols (tot i que estaven en una espècie de camps de treball), però aquí no farem la història ni de Laos ni dels seus reis; cal anar a les fonts corresponents i les guies turístiques per saber com ho expliquen.
Ens meravellem dels monjos, uns noiets joves, molts joves que no semblen pas massa religiosos. Estan jugant amb el mòbils i estan fent el dropo sense que sembli tinguin gaires ocupacions, però això naturalment és una opinió no fonamentada. Darrerament, ens diu el guia, que a Laos s’ha començat a introduir temes de droga i alguns pares ingressen els seus fills als temples per fugir d’aquest perill. També queda clar que allí reben instrucció i alimentació i, per tant, no deixa de ser una bona opció encara que sigui transitòria, doncs molt pocs dels que ingressen acaben la vida com a monjo.
El guia explica algunes coses del país. L’educació és gratuïta, tot i que alguns pares no envien els seus fills a l’escola perquè no tenen diners per pagar l’uniforme (establert per tots els escolars) i els llibres, les llibretes i llapis. Pel que fa a la sanitat, està clar que si tens algun problema i no pots pagar-ho, no cal ni que et presentis a les portes de qualsevol hospital i de totes maneres sempre cal pagar els medicaments, els instruments i possiblement alguna cosa més. El país és comunista però fa eleccions (!) dintre el partit únic. La confusió entre la política (no democràcia) i l’economia (de mercat o quasi), porta també a confusions com passa a la Xina. El sistema de transport (com veurem desprès a tots els altres llocs i països que visitarem) té com a base la moto i la majoria són importades de la Xina (marques blanques). Se’ls dóna facilitats per endeutar-se i comprar la moto i la veritat és que aquest sistema funciona. Grans estibes de motos noves per vendre i circulació de motos constant però a poca velocitat. Cubiquen encara no 100 cm3 i es veu que consumeixen molt poc. És freqüent veure tres, quatre i fins a cinc persones damunt una d'aquestes motos, naturalment, sense casc i el requisit del carnet de conduir és un luxe o una raresa que difícilment es té en compte.
Sortim d’aquest temple i anem al Wat Visoun, el temple més antic de la ciutat (data de finals de 1500). Igual que l’anterior va ser alterat i destruït pels Bandera Negra. Podem veure una col·lecció de Budes demanant la pluja (quan ho importarem?). Al seu davant veiem un Stupa (el de la síndria).
Per acabar el dia anem a veure la posta de sol al turó Phousi. Allí hi ha, com no, un altre temple al que en prou feines dediquem atenció. Ens interessa la vista des de dalt el turó (que ens ha costat pujar més de 350 esgraons) i esperar la posta de sol, que es produeix sobre les 6 de la tarda (hora local). Des del turó es poden veure els dos rius, el Mekong i el seu afluent Nam Khan, un moment màgic que convida a imaginar-se països llunyans i situacions exòtiques. És el nostre primer encontre amb el Mekong, un gran diu que neix en el Tibet i baixa pausadament per Laos, fent frontera amb Tailàndia durant gairebé 800 quilòmetres.
De moment, tot poètic, estem esperant que s’amagui el sol sobre el Mekong, sobre les muntanyes llunyanes, que el reflex es vegi sobre l’aigua... però la gent s’impacienta. Alguns fan ja la foto i se’n van. Altres esperem pacientment a que sigui el moment. Fem proves, tanquem el diafragma, augmentem la velocitat, tot perquè es vegi el sol i no només una lluentor sense contorns. I finalment es produeix el miracle, el sol s’amaga entre vermells, rosats i finalment només una llum tènue...
L’espectacle s’ha acabat i baixem les escales per tornar cap a l’hotel. Entre mig, hem de passar per la gran temptació, el mercat d’artesania (curiós: tota l’artesania és igual!), però fa goig i els venedors i les venedores no t’atabalen.
Sopar i a dormir, tot i que abans d’encomanar-nos als nostres sants, assegurem con està la cosa dels mosquits, engeguem els artefactes, ens posem els ungüents allunyadors de mosquits i finalment ens adormim com angelets.


Luang Prabang
Dia 19.3.2008

Ens desperten a les 7.30 per marxar a les 8.30. Prèviament es produeix un fenomen, a les 5.50 un gran terrabastall, les cigarres i els ocells es posen a cridar com esperitats. Es veu que tenen por que el sol no surti i ho demanen amb grans crits. El concert dura uns 10 minuts i, quan finalment s’albira que el sol sortirà, deixen de cantar i cridar. Torna la pau i el relatiu silenci. Aquest fenomen l’anirem constatant durant el viatge, en especial en les zones menys urbanes.
La nit passada hi ha hagut tempesta i hem pogut comprovar quant encertades eren les recomanacions de tenir una llanterna a mà, doncs el llum se’n ha anat varies vegades i que se’n vagi el llum vol dir que se’n va l’aire acondicionat. Així i tot hem descansat força bé i ens aixequem amb optimisme per enfrontar el dia.
Esmorzen i cap al barco. No està gens malament, anem molt amples. El barco enfila riu amunt per anar a visitar unes coves naturals on hi ha instal·lat uns budes. Abans, però, ens aturem en un poble “típic” de la vorera del riu. Just arribar ens adonem que alguna cosa està passant al poble. Hi ha gent asseguda sota uns toldos (els homes) en plan diletant i jugant a cartes, més apartades hi ha les dones que estan preparant menjar per un regiment, i just entrar hi ha un cobert-església on hi ha un taüt amb els familiars que per la tradició van rapats els homes. Així doncs estan preparant la festa de l’enterrament. Tothom hi participa (excepte el mort, naturalment), els uns preparen el menjar els altres guarnint un camió que se suposa transportarà el fèretre. Tot és manual, les fulles de palma retallades, les flors lligades al voltant, etc. Com sembla que la cosa va per llarg, no ens podem quedar per la sortida del enterrament, ens acomiadem del mort i dels seus familiars i tornem a embarcar rumb a la cova.
En un espadat de roca, una cova natural que rep forces visites. A dintre hi ha uns budes i més amunt hi ha una segona cova. Tot plegat res de l’altre món, però ens ha servit com excusa per fer una excursió pel riu Mekong. En tot cas constatem que estem en l’estació seca i el riu baixa relativament amb poc cabal.
Visitades les coves ens queda el dinar, per la qual cosa travessem novament el riu en la barca i gairebé davant mateix ens espera una terrassa de restaurant. El dinar més o menys com sempre: arròs, sopa, crudités, carn en petites proporcions barrejada amb verdures i peix amb salsa agredolça, que més val no preguntar de quin mar o riu venen, tot i que realment és bo de paladar, i fruita tallada, el que ens dóna una mica de recança, però que finalment ens l’empassem.
Tornem a la barca i primer de tot una bona migdiada (hi ha fotos escandaloses al respecte) i després, per passar l’estona, entrem en temes culturals. Classe de rentat de roba, quins detergents són els millors i si a tu la roba et queda més blanca, i què passa amb els suavitzants... Ens entretenim fins a tornar a Luang Prabang on ens porten a una fàbrica de seda i paper. La veritat és que és una minifàbrica, quatre cucs de seda, i poca producció, però nosaltres som de bon conformar sempre que puguem fer unes quantes fotos.
Ens donen temps lliure que l’utilitzem per anar pel carrer al costat del riu, ja que el carrer “comercial” (mercadillo) el tenim molt vist. Descobrim que hi ha cases força boniques i botigues amb una cert gust. L’aire del temps colonial dels francesos es deixa notar. Descobrim l’hotel on ens havien d’allotjar, que té molt bona pinta i descobrim tot de terrasses de petits restaurants i cafès que fan molt de goig.
Sopem a l’hotel i celebrem la festivitat de Sant Josep i desprès de prendre algun whisky a la terrassa i infusions de menta fresca amb les discussions corresponents amb les noies de l’hotel de si la infusió era prou calenta o no (amb el que havia costat de fer-los entendre que la menta també servia per les infusions...).
Aviat cap a dormir, ja que demà hi ha una activitat voluntària de llevar-se de bon matí per veure com la gent del poble fa ofrena de menjar als monjos.


Luang Prabang
Dia 20.3.2008

Fora de programa ens llevem a les 5 del matí per veure com el poble ofrena menjar als monjos que desfilen pel poble a una certa velocitat amb una espècie d’escudella o sopera on la gent els diposita el menjar. En realitat, gent del poble eren ben pocs, la majoria érem turistes, fins i tot turistes mal educats (com els suposadament coreans que tenien organitzat l’acte i les fotos amb un descaro i mala folla considerables). Just quan es fa de dia els monjos surten en fila pels carrers del poble a recollir menjar (forma part dels vots que han fet) i el poble (turistes) els dipositem menjar que prèviament hem comprat a la gent autòctona. Uns paquets d’arròs ja cuit, d’aquell que es poden fer boles, o alguna cosa embolicada en una fulla, 10.000 kips, per poder després oferir i fer la foto.
Així i tot l’espectacle ha sigut interessant i no hem perdut gens el temps. La desfilada de les túniques taronjades és un contrast meravellós amb la llum apagada de l’alba i la bellesa barroca dels temples, que dissimula la innocència d’aquestes imatges.

En acabat, a esmorzar a l’hotel, excepte alguns que s’han quedat ja al poble, per trobar-nos més tard (a les 9) davant el Palau reial, ara museu, que visitarem.
Aquesta era la residència dels reis, fins que el 1975, en el moment de la revolució els reis van ser “botats” del poder pel Pathet Lao. El palau té reminiscències franceses i també les pròpies de l’orient. Bàsicament s’exposen objectes que havien sigut dels reis i no massa antics, màscares, joies, timbals per demanar la pluja, mobles de la casa real.

Acabem aviat la visita i més o menys sobre les 10 emprenem camí cap a unes cascades (Kuang Si) que estan a uns 35 quilòmetres de Luang Prabang. Pel camí, camps d’arròs, alguns plantats, la majoria ja segats. Ens diu el Manu (el nostre guia) que fan tres collites a l’any.
Parem en un poble de l’ètnia khmou (o alguna cosa així), que era gent que vivia a la muntanya, eren dolents i havien col·laborat amb els americans en la darrera guerra en el país, a més, plantaven opi... Ara, en negociacions amb el Govern, han decidit viure de forma més o menys fixa en poblats com el que veurem i fins i tot sembla que han col·locat algun del seus en el Govern del país.
Quan visitem el poble quedem de pasta de moniato. Misèria absoluta en la que viuen. Només es veuen dones i nens petits. Les dones, petites per no dir enanes, els nens, per primera vegada feien pena ja que als altres llocs que havíem vist els nens semblaven ben tractats i contents (tot i la pobresa en la que vivien). Tot el poble ven “artesania”, la mateixa que havíem vist en el mercadillo de Luang Prabang. Alguns d’aquests nens que no deuen tenir ni 10 anys, ja s’han de fer càrrec dels germans més petits que ells.
Passem per mig del poble com si visitéssim un zoològic, amb una certa vergonya. Per acabar-ho d’adobar el Manu ens explica que la família es poligàmica, que l’home (que no se’n veu cap) conviu en la mateixa habitació amb dos o tres dones. Els homes deuen estar al camp treballant i els nois més grans deuen estar a l’escola o al camp.
Sortim del poble una mica escapats, per anar a veure les cascades. Just entrar en el camí la vegetació canvia, estàs a la selva, amb arbres i plantes de la selva, ocells que canten però que no veus. Una mica més enllà tenen uns óssos negres (del país) en un gran tancat, i encara una mica més enllà, també en un gran tancat, un tigre que només hem vist un tros de la seva pell, doncs el noi sembla que està descansant.
Continuem el camí cap amunt, seguint un riuet, basses on la gent s’hi banya. L’aigua baixa d’una muntanya alta. Plantes i arbres per tot arreu, i alguna orquídia. Diferents vistes prou boniques.
De tornada, i abans de seguir amb el bus, anem a visitar un altre poble. Aquest sembla més ben posat. Hi ha artesans que treballen la fusta i la misèria no és veu com en l’anterior.
Un parell de nois ens ensenyen els seus quaderns de l’escola. Bona cal·ligrafia i algun dibuix. Potser si que no tot és tan miserable com sembla.

Abans d’arribar a la ciutat parem per dinar. Un restaurant polit i modest, on mengem abundantment (i si no ho fem no és pas per culpa de manca de menjar). Les varietats de sempre: la sopa, les crudités, trossos de carn i fruita. Per beure s’imposa la cervesa de 600 cm3 a raó d’uns 15/20 mil kips (1€).
Alguns tornem a l’hotel a esperar baixi la calor, o a que els donin algun massatge, mentre que d’altres ja es queden al poble. A ¾ de 6 tenim posta de sol, però malauradament el sol queda una mica tapat i hem estat a punt de no voler pagar un dòlar per entrar en un temple que té una terrassa sobre el riu. Sortosament al final hem pogut vèncer l’atac d’avarícia i hem rebut el premi: hem vist com el sol baixava sobre el Mekong. Una altra imatge a la retina que durarà el que durarà.



Luang Prabang – Vientian – Xieng Khouang
Dia 21.3.2008

Deixem ja aquesta capital per anar cap a Xieng Khouang, quin atractiu més destacat és veure les famoses gerres de pedra. El viatge resulta una mica complicat, degut que hem de fer marrada per arribar fins aquí. En realitat fem un recorregut que podria ser molt més curt, però no hi ha combinació aèria disponible. Per tant, seguim el camí més llarg.

En aterrar a Vientian, es produeix una baixa en el nostre grup. L’episodi és una “pàjara” o potser alguna cosa més important. Sembla que la cosa no passa d’aquí: esgotament, mareig i malestar. Així i tot ens trobem a Vientian amb l’altre grup que faran nit aquí i ens guardaran i cuidaran la malalta fins demà, que tornarem al mateix hotel de Vientian.
Així doncs, desprès de dinar, tornem a l’aeroport per prosseguir el viatge. 45 minuts de vol i ja som a Xieng Khouang.
Un altre aeroport familiar, dels que ja no es veuen ni a les pel·lícules. Nosaltres mateixos entrem l’equipatge (que ja havíem simplificat, doncs només hi passarem una nit). Ens espera un bus i de pet cap a veure les gerres misterioses.
El recorregut és relativament curt, i aviat arribem al camp de les gerres, n’hi ha moltes 250, de petites i grans, totes de pedra, però sembla d’una pedra compacta, d’un aglomerat. Pesen entres 600 i 1000 kg. Estan escampades per una territori bastant ample i es veu que en tota la zona hi ha altres llocs on també n’hi ha d’aquestes gerres misterioses quina antiguitat es calcula en 2000 anys.
Al voltant d’aquestes gerres, al terra, hi ha forats de les bombes que en el seu dia van llençar els americans i no només això, sinó que tenen encara un gran problema amb les mines antipersones que estan escampades per tot el país, fins i tot en els camps d’arròs. Cada any varies persones reben els impactes d’aquetes mines i queden mutilats i fins i tot perden la vida. Per aquest motiu ens recomanen que no sortim dels camins marcats, doncs podrien tenir un disgust.
Sortim de les gerres i comença a produir-se una altra possible baixa entre el personal de l’expedició. Serà el sol, els massatges laosians, l’alimentació, el cansament, un excés d’arròs? El fet és que tenim una passatgera feta pols, amb vertígens i malestar. Per acabar-ho d’adobar l’autocar va a tota pastilla per arribar a temps a l’antiga capital on actualment només queden ruïnes; visitem el temple (derruït) de Wat Phia Wat, on entre unes columnes encara en peu hi ha assegut un gran buda. D’allí passem per mig d’un poble thai o de l’ètnia hmong que se suposa que és una ètnia diferenciada de la qual el guia no ens explica gairebé res, per anar veure la stupa de That Foun o That Chomsi, i més lluny una altra de nom Wat Chom Phet.
Tornem cap al poble, búfals, nens, gallines, noies que es dutxen a la vista (vestides), cases, porcs i posta de sol. La gent del poble no posa cap problema pel que fa a les fotos i fins i tot sembla que els hi agrada, però està clar que aquest costum que tenim els turistes té els dies comptats. Aviat faran com els tigres, que s’hi posen de cul i se’t pixen. Al passar pels pobles veiem com les carcasses de les bombes són ara elements decoratius, especialment testos per plantes i flors. Aquests residus bèl·lics es venen com a objectes reciclables, tot i estar prohibit el comerç d’aquests residus, sent els més apreciats les bombes de fragmentació d’ 1,5 metres d’alçada.
Encara fem una altra parada per veure un temple en el que els monjos estaven en una cerimònia. Al adonar-se de la nostra presència obren la porta perquè ho poguéssim veure.
Bus i cap a l’hotel Vansana a Xieng Khouang, un hotel correcte tot i que no hi ha gaires alternatives en aquesta zona. Pel camí trobem una barrera que exigeix un cànon per passar d’un estat o ciutat a una altra. Una espècie de burots quin objectiu és cobrar per mantenir les carreteres (!).

Amb el guia parlem d’altres coses. Des de el preu de la gasolina (1 dòlar/litre), fins al tema de la llengua, que ens explica prové del sànscrit i el pali (una espècie de dialecte índic). Els caràcters no són exactament iguals als tais, cambodjans i altres de la zona, per la qual cosa l’entesa entre ells és bastant fàcil. Ara la llengua lao té 30 consonants i 28 vocals, amb un complement de quatre o sis tons vocals que modifiquen i enriqueixen la llengua. No acabem d’aclarir del tot aquest tema perquè el Manu tampoc és un lingüista, però si ens dóna una aproximació del que pot ser aquesta llengua que, visualment, té uns grafismes molt similars, i als occidentals ens costa de distingir els uns dels altres.


Xieng Kouang – Vientian
Dia 22.3.2008

Ens llevem de bon matí ja que l’avió surt a les 9 i abans encara hem de veure el mercat, especialment d’aliments, peix, verdures, carn, ... Hi ha alguna cosa estranya per nosaltres, com esquirols, granotes, i verdures i fruites poc conegudes. És vistós però anem per feina i no ens podem entretenir gaire.
La passatgera que tenim en estat d’observació avui està reviscolant una mica i ens sembla que la podrem salvar. Confiem i desitgem que aviat estigui recuperada. Arribem a Vientian en uns 40 minuts. Autobús i cap a l’hotel; com les habitacions no estan disponibles anem a dinar i comencem les visites. El dinar no ha estat massa reeixit, doncs hem trobat a faltar la sopa, tot i que hem omplert igualment la panxa.
Anem a un parc (Xieng Khuan) a veure uns buda jacent i molts altres budes i filigranes fetes amb ciment (una mica cutre), budistes i hinduistes, un parc construït per un excèntric milionari amb poc gust. A més d’una enorme estàtua de Buda hi ha una gran carabassa en el centre del parc amb significacions d’infern, del cel i la terra. Estem al costat del riu Mekong i, encara que en algunes zones l’amplada és colossal, en altres es veu clarament que estem en temps de sequera ja que el cabal és mínim.
Desprès comencem les visites de veritat. El Wat Si Saket un dels temples més antics de la ciutat una mica atrotinat que, a la vegada és museu. Les parets del claustre estan recobertes de nínxols on hi ha instal·lats petits budes (més de 6 mil), el Palau imperial, la biblioteca de fusta on guardaven els llibres.
A continuació un altre temple també ara museu, el Haw Pha Kaeo, un temple que es va construir per albergar el famós buda maragda, ara a Tailàndia (Pha Kaeo, en laosià vol dir imatge del buda de gema).
Anem a veure el Pha That Luang, o l’stupa daurada. El monument més important de Laos tot i que resulta molt lineal, poc atractiu, pesi a la seva grandiositat, tant del propi monument com del terreny circumdant.
Finalment ens queda l’arc de triomf, molt ben situat entre unes àmplies avingudes. És un arc que es millor mirar-se’l de lluny ja que quan t’hi apropes es veu una mica atrotinat. Es pot pujar a dalt, en unes terrasses i per pujar has de passar obligatòriament per mig d’unes botiguetes de souvenirs.
Ens deixen a l’hotel i després de dutxar-nos anem cap al riu, únic punt on hi ha animació, des d’aeròbic fins a atraccions, menjars, bars, i com no, la lluna penjada del cel sobre el Mekong. Sopar, tertúlia i a dormir. És dissabte i els comerços estan tancats. Per anar al riu cal travessar una plaça amb una font d’aigua al mig, que és la nostra referència. Pels voltants, encara trobem alguna botiga oberta i, sobretot restaurants que tenen molt bona pinta. Tot està molt tranquil
L’atracció del dia ha sigut que una passatgera ha perdut la bossa amb les ulleres i la màquina de fotografiar. Veurem que passa demà, si surt la ditxosa bossa.
Avui hem incorporat a la nostra cultura, d’una forma definitiva la flor champà, que és la flor nacional i la flor de l’amor, una altra floreta que ens ha mostrat el guia.


Vientian
Dia 23.3.2008

Avui toca anar al llac de Nam Ngum, a uns 90 quilòmetres de Vientian. En realitat no és cap llac sinó una presa.
El camí és entretingut. Una carretera sense pretensions (com totes les del país) i paisatge variat. Camps d’arròs, verds, inundats. Ens aturem per veure Vang Sang (tomba d’elefants, perquè es va trobar les restes de molts d’ells en aquest lloc i era un lloc de pas d’aquests animals), unes restes arqueològiques que pensen són del SXVI. Hi ha deu budes, mig amagats entre les roques.
Seguim la ruta i parem per fer unes fotos a un pescador que llençava la xarxa en gairebé els mateixos camps d’arròs inundats. Molt bonic, però una mica lluny per treure bones fotos. Ens ensenyen la flor de l’adormidera, que quan toques les seves fulles es retrauen.
Finalment arribem a la presa. Aquesta presa dóna electricitat a tota la zona de Vientian i, a més, pot vendre electricitat (les ¾ parts de la produïda) a Tailàndia. El llac inundat ocupa una superfície de 250 quilòmetres quadrats i va deixar sola les aigües una quantitat de fusta econòmicament molt important. És per això que posteriorment unes empreses tailandeses han començat la seva explotació, traient aquesta fusta de sota de les aigües i comercialitzant-la. Pel llac, on vam donar una volta en barca, vam poder veure alguna d’aquestes embarcacions que extreia la fusta.
El passeig en barca sempre és relaxant, però et queda la sensació d’excessiva lentitud, d’un pas del temps massa lent.
Dinar a la vora del llac, en un restaurant com els acostumats i tornada cap a Vientian per una altra carretera.
A la carretera del matí ens han aturat un parell de vegades per cobrar les taxes (!), ara aquesta és lliure de taxes. A mesura que t’acostes a Vientian trobes més temples al costat de la carretera, en cada poble i quan estàvem a prop de la presa, pràcticament no en vam trobar cap.
Fem una altra parada per veure les mines o explotació de la sal. Sembla ser una explotació en règim cooperatiu, dóna feina a unes quantes famílies. Es tracta d’unes aigües que extrauen d’un pou a una certa profunditat i que deu ser molt salada (i suposo calenta), que la condueixen a uns perols on l’acaben d’evaporar per treure’n la sal.
Nens i gent a dojo quan arribem, que, naturalment retratem com si fossin bitxos rars (quan en realitat els bitxos rars devíem ser nosaltres). En un apartat tenien un gall dins d’una gàbia de vímet; era clar que era un gall de lluita, tot i que a Laos sembla que no els posen els esperó d’acer per que no acabi lla lluita amb la mort d’un d’ells. Desprès, mes endavant vam veure de lluny una colla d’homes al voltant d’un cercle, que ben segur estaven en una baralla de galls (amb apostes).
Com arribem massa aviat a Vientian, ens porten a veure un temple quina característica més rellevant és que hi ha una dona buda. Una història d’amor inversemblant, on la heroïna mor esclafada per una pedra (aquesta història es pot millorar, ja que no la tinc dibuixada en la memòria).


Vientian – Pakse – Illa Khong
Dia 24.3.2008

Dia de matines. Ens llevem a es 4 tota vegada que l’avió surt a les 6.30. Vol sense problemes d’una hora aproximadament.
Esperàvem molta calor a l’arribada, però de moment (és encara molt de matí) és totalment suportable.
Agafem un bus gran per anar cap a l’embarcació. Comencem una passejada pel riu, és bonic però una mica monòton. La nostra destinació d’avui és cap al sud, cap a la zona de les 4 mil illes en el Mekong, ja el que podria ser una començament del delta.
Deixem la barca per agafar el transport típic laosià (un vehicle entre moto i camió on nosaltres anem en uns bancs sobre la carcassa d’aquesta espècie de camionet. Anem cap a les ruïnes de Wat Phu Champasak, conjunt declarat patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2001. És un antic complex religiós dels kemers, primer trobes dos grans llacs artificials, després s’accedeix per una llarg passeig vorejat de lingues, al final hi ha dues edificacions religioses, sembla eren una dedicada als homes i l’altra a les dones (yoni), tots religiosos; són les edificacions més grans, totes en estat molt deteriorat. Comprovem el sistema de columnes a manera de porticons o persianes a les finestres. Les construccions estan fetes amb una pedra entre roja i negre, o potser enfosquida pel pas del temps, que costa de veure el detall de les moltes coses esculpides que contenen, una pedra que no sembla massa resistent. Seguim amunt per unes escales una mica pesades (70 esgraons irregulars i força alts i incòmodes). Pel costat, arbres champà amb flor que t’acompanyen tot el trajecte.
A dalt trobem el temple amagat pels arbres. Inscripcions sànscrites, deeses, budes, ... i una vista formidable de la part baixa.
Quan tornem visitem un petit museu molt ben posat on s’exposen les restes (estàtues, terrissa, etc.) trobades en aquest lloc i ara protegides al museu. Les peces fonamentalment són dels SXIII al XVIII.
Les explicacions de Manu no són massa aclaridores, parla dels SIII i dels SXIII, dels pre-kmers, però no l’acabem d’entendre.
Més tuc-tuc (per occidentals) i anem a dinar. Menú, sopa, arròs, pollastre, verdures i com a novetat, de postres plàtan, en aquest cas, amb pinyol! Si, amb uns pinyols petits i negres com els d’una xirimoia. Cada plàtan en pot tenir entre 1 i 5 llavors.
Acabem el dinar i amb tuc tuc anem a la recerca del bus gran. Travessem el riu amb una barcassa i arribem al nostre hotel.
No està gens malament. Ens diu el Manu que en aquest poble va néixer el president del país; així com a Paksé hi va viure una temporada l’il·lustre Luís Roldán que fou director (perseguit per robament de diners i altres) de la Guàrdia Civil, tot i que és un a història (la que estès a Laos) que sembla més llegenda urbana que no pas realitat. En tot cas Paksé tampoc és una ciutat massa interessant, si que més al sud comença ja el delta i la desembocadura al oceà del Mekong ja en territoris del Vietnam desprès de travessar Cambodja, així com diuen els delfins d’aigua que es comencen a veure en el riu, però això seria ja un altre viatge.
Deixem les maletes a l’habitació i anem, com no, ja és un mite, a veure la posta de sol, una posta de sol fantàstica (com la del meu poble), amb el reflex del sol sobre les aigües del Mekong. Quedem per més tard per donar un tomb pel poble. Búfals, nens, cases al costat del riu. Ens assenyalen com a punt d’interès el mercat matutí, a primera hora del matí quan arriben algunes barques amb aliments (peix, verdures, etc.) i van al mercat. Sembla ser que alguns incauts en van fer cas, i van poder veure l’arribada d’una barca amb un bròquil i un parell de bledes.


Illa de Khong
25.3.2008

El matí està una mica núvol, per la qual cosa no hem pogut veure la sortida del sol. Això si, 5 minuts abans de la seva anunciada sortida, les cigarres i els ocells s’han posat a cridar com a esperitats, per por que no sortís el sol.
Esmorzar i barca. Dues hores de trajecte pel riu, per les 4 mil illes. El riu aquí s’obre en una formidable amplada i per tot arreu hi ha illes en mig del riu. Trossos molt bonics i altres (quan ja t’hi acostumes) una mica més monòtons. L’aigua del riu bastant neta i calenta.
Després de dues hores de navegació parem per seguir a peu fins a les catarates. Un bon tros de camí, curiosament sec i polsós, amb arbres i plantes que demanen aigua a crits (serà el mes vinent quan tindran tota la que voldran). Passem per un poblet (amb tendes de souvenirs!), veiem el pont dels francesos sobre el Mekong, i el tren (és un dir, ja que només hi queda una màquina de tren bastant atrotinada). Finalment arribem a les catarates especialment boniques no per l’alçada, sinó per l’aigua que hi baixa (tot i ser l’estació seca), i per la que hi deu baixar en l’època de pluja.
Cap a les barques i a dinar. Una terrassa sobre el riu. Com totes, molt bonica. El menjar més o menys com sempre, bé i abundant.
Després, autocar i cap a unes altres catarates. Pràcticament ¾ d’hora i ja hi som. Són més espectaculars que les anteriors.
Una bona estona per fotos, contemplació i retenció de la vista a la memòria, xuxes, i tornem cap a casa, el tros final en barca que ens deixa al mateix hotel.
Fem un intent de veure un temple abans de sopar que teòricament havia d’estar a 2 minuts, però que finalment resulta que està a més de mitja hora, circumstància per la qual renunciem a veure’l.


Illa de Khong – Paksé
Dia 26.3.2008

Havíem decidit sortir una hora abans del previst, amb la finalitat d’agafar menys calor en el trajecte amb els elefants. Per tant, a les 7 havíem de sortir ja de l’hotel.
S’ha presentat una petita dificultat a l’hora de travessar el riu amb les maletes. Els forçuts laosians no han aparegut i entre tots hem hagut de baixar les maletes des de l’hotel a la barca, en una escala massa dreta per fer-ho amb comoditat. El problema s’ha resolt amb alguna dificultat doncs alguna maleta, misteriosament, s’havia engreixat força durant els dies de trajecte que portem i pesaven com un ase mort.
Mentre travessem el riu per anar a l’altre costat veiem con els nens que van a l’escola segueixen la ruta inversa. En unes barques absolutament elementals i remant ells mateixos, travessen el riu per anar a l’escola.
Una o dos hores de bus i ja som amb els elefants. Són negres (no com els africans), i notem que els més provectes porten una cadena a la pota, segurament deu ser perquè al vespre estiguin degudament fermats i no se’ls escapin.
Estem en el país del milió d’elefants (ara ja gairebé no queden reserves on puguin viure en estat salvatge), i només resten aquests pobres desgraciats que treballen per passejar turistes.
Ens enfilem damunt els elefants de dos en dos, amb el conductor al davant, sobre el mateix cap de l’elefant. El conductor de l’elefant sol ser un nano molt jove que tot i manejar-se cada dia amb turistes no sap un borrall d’anglès. Li fem referència als arbres i flors, això es un champa? Flors, flower? Cara d’incomprensió. Finalment se li encén el llum i ens diu: champà, champà (i es veu que ho dèiem malament).
El trajecte és relativament còmode, tot i que les sacsejades que dóna el pobre elefant en caminar també les notes a l’esquena. La veritat és que en el trajecte quan hi ha pujada, han de posar la marxa curta (a pas lent d’un home), i encara de tant en tant es refresquen el llom (i els turistes que hi porten) traient aigua (o ves a saber què) de dins la panxa. El trajecte dura una hora de pujada i una hora de baixada, i es va a veure una espècie de fortalesa (ruïnes) que hi ha al cap de munt. Es passa per un camí de terra vermella vorejat d’arbres altíssims i força vegetació i, si no fos per les sacsejades i les ruixades, el resultat és ben interessant. En tot cas, quan s’arriba al lloc de sortida, hauríem hagut de veure els camps d’arròs verds maragda i en lloc d’això hem vist uns camps segats, secs i polsosos. Què hi farem, no pot ser tot.
Acabem el tema dels elefants sobre les 11, una mica massa aviat per anar a dinar, però convenim que anirem al poble que hi ha a prop del restaurant, on segons el xofer, sembla que estan de festa.
Efectivament, hi ha festa, tothom prepara alguna cosa de menjar, sempre sobre la base de l’arròs. El masega l’arròs, se’n fa una pasta, s’amassa, els fa passar per un colador que fa uns fideus, els bullent o s’escalden, i moltes altres coses. Ens ho deixen veure sense cap impediment, fins i tot ens deixen col·laborar amb fer la pasta. Preguntem, ens introduïm i retratem, sense cap discreció i no sembla que el nostre comportament els incomodi. Es de suposar que aquesta “agressió” a la seva intimitat durarà fins que es faci massa continuada i se’n atipin, però hem de dir que de moment no donen cap senyal d’emprenyamenta.
És un poble molt pobre. Les cases no tenen pràcticament res. I ara potser és el moment de parlar de les cases laosianes. Són del tipus palafit, fetes sobre uns troncs que les eleven i les aïllen de la pluja i dels animals (serps i altres). La vida la fan a baix, al carrer i se suposa que deuen dormir al pis de dalt. Tot i ser molt pobres no els falta la moto i l’antena parabòlica, tot i que moltes vegades no tenen llum i han de veure la televisió amb una bateria de cotxe que periòdicament han d’anar recarregant.

Entretinguts una estona s’ha fet l'hora d’anar a dinar. El restaurant està a 700 metres del poble. Una cosa extranyíssima, un resort amb una certa qualitat. Ben fet, bona fusta, bon servei. Què hi fa en aquell racó de món un resort com aquell? I qui hi va?, són preguntes sense resposta, tot i que probablement forma part d’una cadena que ells mateixos s’encarreguen d’omplir les places amb els seus propis clients.
Dinem molt bé a la terrassa i quan acabem veiem alguns elefants força lluny que estan pasturant al seu aire.
Sortim del restaurant i sense pressa anem en direcció a Paksé (unes dues hores d’autocar), vistes i migdiada. Paksé té bona pinta, tot i que després veurem que hi ha ben poca cosa a veure. El nostre hotel, el Champasak Palace, és correcte, bonic per fora i per dintre no està mal.
Tot i que tot està ja bastant tancat, agafem habitació i anem a veure els voltants de l’hotel, arribant-nos fins al riu. Allí hi ha una mica de gresca. Tenderetes de menjar, molta gent que fa aeròbic amb moltes ganes, bars per prendre’s una Beerlao (la cervesa del país, de 600 cm3), sota la llum de la lluna, i poca cosa més.
Tornem a l’hotel que aquí el calor apreta de veritat i convé passar-nos per la dutxa.


Paksé – Siam Reap – Angkor
Dia 27.3.2008

Per la nit ha plogut i ens llevem amb el dia núvol. Aviat esmorzar i cap a l’aeroport direcció Siam Reap.
Al deixar la clau ens reclamen el magazine que hi havia a l’habitació (un que l’havia agafat), una revista que semblava de propaganda per clients. Com estava dins la maleta els proposem pagar-la, cosa que estan d’acord (3 dòlars). Aquesta gent va llesta com una llebre.
Aeroport (casolà) pràcticament per a nosaltres i uns altres passatgers (pocs) que estaven en trànsit.
Puntualment sortim i puntualment arribem. El nou guia sembla bastant més experimentat que no pas el de Laos i, naturalment, ha estat a Cuba on ha après el castellà. Hi va ser estudiant veterinària (!), un bon ofici per tenir cura de turistes.
Primer de tot anem a fer-nos un pase per a visitar tots els temples durant els tres dies que estarem a Cambodja. El guia explica algunes coses de Cambodja, turisme, agricultura, etc. I els grans canvis que s’estan produint al país.
Comencem visitat diferents temples kmers d’origen hindú. El Lolei, el Preat Ko i el Bakong, que formen part dels primers temples construïts a Angkor cap als anys 880. És una primera visió del que ens espera i per concretar-ho ens porten a un indret on hi ha unes maquetes dels principals temples, amb el que ens podem fer una idea aproximada del que veurem després.
Anem a dinar en un restaurant que té una imatge de restaurant francès. Ens espera un bon àpat, una mica diferent dels menús tradicionals. Ens entaulem i de cop i volta corre la brama que hem perdut una passatgera. Ens tranquil·litza saber que és una passatgera espavilada que parla forces llengües, que és molt independent i que, sens dubte, no tindrà massa problemes per tornar a trobar-nos. Així i tot els esforços per facilitar la recerca són notables, tant pel nostre guia com per la seva companya d’habitació i d’excursió, que sembla que tampoc s’havia adonat de la seva abducció per algun déu budista.
Ens trobem amb l’altre grup que ara sembla començarem a fer coses junts. Mentre, la passatgera perduda apareix. Tots ens alegrem de la bona nova i per tant, comencem l’excursió de la tarda sense angoixes.
Anem a veure el conjunt d’Angkor Thom, un gran conjunt fortificat amb muralles, un fossat i torres de vigilància. A mesura que t’hi acostes descobreixes que no són muntanyes de pedra negra, sinó que són temples, torres, treballades, esculpides, amb una gran riquesa artística, això si, com tot el que anem veient, una mica deteriorat. Les edificacions corresponen a un llarg període de temps (entre el IX i el XV). Parets amb figures esculpides, amb batalles, costums, vida quotidiana de les persones. Coincidim amb un bateig de creients, pràcticament els ruixen amb aigua que amb la calor que fa deu donar molt de gust.
Ens quedem una bona estona i després anem a veure el fris dels elefants, damunt del qual el rei dominava tota l’esplanada, impartia justícia, controlava els seus ministres i la cort i també estava el poble.
A prop d’allí veiem el “rei leprós”, que rep aquest nom perquè li falten 4 dits de la mà (i alguns atributs masculins que li corresponen).
Acabada la visita ens deixen al barri antic, per passejar i esperar l’hora de sopar. Està força animat, botigues, tuc tucs, gent, restaurants. Això ja és una altra cosa molt diferent de Laos, aquí hi ha turisme i diners.
Anem a sopar al “Café d’Indochina” on estem molt agradablement.
A les 10 a dormir, fora dels que porten més marxa que retornen als carrers del casc antic.

Siam Reap
Dia 28.3.2008

Sortim de la ciutat en direcció al nord, a uns 80 quilòmetres de Siam Reap, a la zona de Kbal Spean. És una carretera nova que està en construcció, s’està fent i els darrers trams són encara de terra roja, recent oberta de la selva. No vull ni pensar en l’època de pluges com deu estar tot això.
La sortida és molt interessant, veiem una zona nova i poc coneguda pel turisme (és un dir). El guia -Zopal- ens va explicant coses del seu país. De la recent i cruel història que els ha tocat viure, especialment de l’època de Pol Pot i dels khmers rojos, època en que es va assassinar 3 milions de persones (més de 1/3 part de la població, gairebé la meitat). Ara ja no tenen un règim comunista i hi ha eleccions per partits polítics n’hi ha tres d’importants). De l’educació a les escoles, de la llengua que es diferencia lleugerament dels països veïns. Ens confirma que la seva llengua 8 caràcters ve del sànscrit. Els seu país era un poble hinduista, però poc a poc es va anar transformat en budista. Tots els grans temples que veurem són hinduistes.
Veiem per la finestreta del bus com és la selva i ens imaginem com devia ser abans d’obrir aquest simulacre de carretera actual. Constatem que el territori és pla i quan es veu una muntanyeta se sospita que a sota hi pot haver un temple (per descobrir), però que no hi ha medis per encetar noves recerques. Els pobles que passem no tenen electricitat i la televisió (parabòlica) és el seu divertimento, i per veure-la fan servir les bateries de cotxe.
Arribem al punt on comença el camí cap al monument que anem a veure (de moment no sabem ben bé que anem a veure). Tres quarts d’hora de camí, amb alguna dificultat, tot i que en un primer tram hem trobar una cambodjana que escombrava aquest camí de muntanya (en mig de la selva!). Quedem bocabadats davant els arbres, els ocells que sentim però no veiem, son els sorolls de la selva ... Un espectacle magnífic. Algun comentari sobre si la pujada era una marató, però si valia la pena pujar-hi sense massa gent, sentir els sorolls de la selva, aturar-se a retratar papallones i flors.
Arribem al punt de destinació. Resulta que és una construcció per aconduir l’aigua i que els rei va construir algunes imatges per purificar-la, des de lingues (les mil lingues), fins a altres figures esculpides sobre la roca. Algú ha tingut la sort (és per qui la busca) de retratar una taràntula i una serp verda.
Emprenem el camí de retorn. Abans de dinar visitem el Temple de les dones -Bantey Srei- , una filigrana molt ben conservada i amb moltes figures i pedres esculpides. Un temple que sembla en miniatura, per les seves proporcions. És del l’any 967 i va rebre aquest nom de ciutadella de les dones, degut a que el rei va encomanar la construcció a dones i, per tant, la seva menor capacitat de transportar blocs va fer que fos de mides més petites. En canvi, és realment una joia pel que fa a relleus i treballs que conté aquest temple.
Pel camí parem en un altre temple que no visitem, només per fer la foto i finalment si anem a veure el Ta Prohm (el programa n’assenyala altres abans, però ni a les fotos ni a la memòria n’ha quedat res). En canvi el Ta Prohm és el que estem més habituats a veure en els llibres. És aquell temple en que la selva, la natura, els arbres i tot plegat han envaït els espais i han construït unes formes fantasmagòriques i ben impressionants. La natura, les arrels i tot plegat s’han entortolligat de tal forma amb el mateix temple que resulta impossible netejar-ho sense perjudicar el propi temple, a banda que sembla que ho hagin deixat d’aquesta manera perquè es vegi com devia ser quan es va trobar tot plegat i com quedava amagat per la mateixa selva. Des de la mateixa entrada ja comences a veure els efectes de la vegetació sobre les construccions i quan avances per un camí i et trobes el temple quedes meravellat per la força d’aquesta vegetació, per aquests arbres gegants, per les seves arrels.
Encara anem a veure un altre temple el Preah Khan, també amb arrels que ho envaeixen tot i que segurament pel que havíem vist en l’anterior (Ta Prohm) no ens impressiona. Recordem la trompa d’elefant (una arrel que té aquesta forma).
La ruta encara ens marca una altra visita que consisteix en veure un altre un curiós monument, el Preah Neak Pean, o temple de les serpents entrellaçades, que consisteix en un estanc rectangular rodejada de quatre piletes orientades als punts cardinals. La finalitat era purificadora i/o curativa. El poble llançava a l’estanc plantes medicinals que servien per guarir tot tipus de malalties. En un d’aquests extrems es trobava l’elefant i l’home, unes escultures fetes en pedra i gairebé amagades.

Avui tenim sopar-espectacle a les 7 de la tarda i sembla que no arribarem a temps. Així i tot corrents a l’hotel, dutxar-nos (era indispensable) i anar corrent cap al restaurant-espectacle.
Un lloc típic, unes dansarines que ho feien molt bé, i en tot cas eren força delicades, potser poc creïbles, doncs ni el local ni el públic convidava a aquesta credibilitat.
El restaurant era com un magatzem on estibaven turistes, i el sopar era self service, per la qual cosa tots havíem de fer viatges per omplir el plat. Sigui com sigui va ser interessant.


Siam Reap – Phnom Penh
Dia 29.3.2008

Un dia que es presenta dur. Hem d’anar a veure la sortida del sol a Angkor Wat, probablement el temple més famós i conegut de tots els de Cambotja. A les 4.15 ens desperten i hem de sortir a les 4.30.
Bus, guia una mica adormit i suposo que maleint-nos els ossos i cap a Angkor Wat s’ha dit.
Arribem fosc i negre, però els comprovadors de passes ja hi són. Entrem una mica a les palpentes, fora dels més previsors que han agafat la llanterna de l’hotel i han pogut veure on posaven els peus. Això no obstant avui hi ha lluna (mitja només), que il·lumina el camí.
Arribem al punt on el guia ens fa seure per esperar la sortida del sol. Una bona estona. Havíem sigut els primers d’arribar, però poc a poc l’esplanada es va omplint. Ens situem davant el llac per veure els reflexes del sol sobre el temple i sobre el llac. Comencem a fer proves, sensibilitat pel·lícula, exposició, diafragma, no ens aclarim gaire, perquè el més convenient hauria sigut usar un trípode que no tenim. E va fent de dia a poc a poc i en la mesura que ens hi veiem comprovem que no estem sols. Multituds de gent que no han pogut dormir en els seus hotels i venen a veure la sortida del sol (com si el sol no sortís cada dia).
Ens situem a l’esquerra del monument, deixant el llac davant del temple, ens asseiem a terra fins que unes formigues salvatges ens comencen a mossegar amb fruïció.Ens aixequem renegant, però l’emoció del moment ho calma tot.
Es fa de dia i... oh! El sol queda amagat per uns núvols matiners i torracollons. Així i tot no deixem de moure el disparador i satisfets ens en tornem cap a l’hotel. Quan estàvem a la sortida ens adonem que ara si es veu el sol (les 6.10 del matí), just per sobre el temple. Altra vegada emoció i a disparar les càmeres. Ara amb la llum es veuen milers de persones que ja es queden per visitar el temple. Nosaltres tornem a l’hotel per esmorzar i recollir la resta de la tropa per fer tots plegats la visita al Angkor Wat. És el temple de les apsares o nimfes celestials i de les dues galeries amb baix-relleus. Són 800 metres de galeries treballades que es poden agrupar temàticament en batalles, exercits, Vishnu derrotant als dimonis, Krishna, o la batalla de Lanka del poema hindú del Ramayana.
Ens ho han deixat pel final ja que és una de les meravelles arquitectòniques del món i patrimoni de la Unesco, tot i que ja estem tan bocabadats de tot el que hem vist que arxivem el record en el nostre cervell i anem cap a una altra cosa.

Aquesta altra cosa és el bus que ens ha de dur cap al poblat flotant, en un enorme llac que hi ha més cap al sud. Ens expliquen que en època de pluja el llac puja de nivell i envaeix molts quilòmetres de la costa i és per això que les cases són flotants.
Ens acostem al llac en una carretera infernal que passa al costat d’unes cases miserables, flotants, però miserables. Una zona polsosa perquè fa temps que no plou i una aigua de color marró brut.
Embarquem i entrem en el llac a través d’una braç de riu o del propi llac. Les criatures es banyen en aquella aigua de color confús, i també veiem els nens i nenes que van a l’escola, una escola que no els és gens fàcil, doncs només arribar-hi els ha de costar un esforç important. Naturalment no tenen el papa i la mama que els acompanyen, sinó que per si mateixos s’han d’espavilar. Algun pescador que treu peix en una xarxa miserable, i quin peix!
A dins el llac veiem el poble flotant. Unes cases, barques, on viuen força gent. Amb les seves botigues (poques), església (n’hi havia una de cristiana) i la seva autosuficiència (de viure de la pesca i de no sé que més, de viure amb molt poca cosa). Una de les cases té un viver de peixos i cocodrils.
Tornem per anar cap a l’aeroport i dinar prèviament. Abans però ens queda temps per anar al Gran Café, un local tradicional i bonic que ens ajuda a passar el temps. Seguim cap a un chopping d’una certa qualitat (coses boniques) i finalment ja arribem a l’aeroport.
Un vol curt de ¾ d’hora i ja som a Phnom Penh.
El país s’ha modernitzat i tenen una monarquia democràtica, que no sabem ben bé interpretar que vol dir això. Ens porten cap al nostre hotel, un altre Raffles, clavat al que havíem estat el dia anterior, un hotel d’una cadena mítica. Tenim sopar a les 9.

Phnom Penh – Bangkok
Dia 30.3.2008

Avui coneixerem la capital. El guia, com no podia ser d’altra manera, va aprendre la llengua espanyola a Cuba, sembla un bon jan però la fluïdesa no és el seu fort.
Anem a veure el Palau Reial, d’estil pagoda. Hi anem a primera hora. Veiem les flors per parir bé. La pagoda de plata i el Buda Maragda, de plata perquè el terra està fet amb lloses de plata (cobertes per catifes) i buda maragda pel seu color. Al costat un palauet de ferro, regal d’un Napoleó a Eugènia de Montijo.
Museu Nacional. El Mekong i els quatre braços. Ratpenats penjats als arbres. Molts lisiats, amb malformacions de braços, de cares desfigurades, el guia ens diu que com la gent els dóna alguna cosa es concentren a la capital (no està massa clar, doncs fins ara aquest depriment espectacle no l’havíem vist).
Rellotge floral. Mercat decó. Monument a la independència. El museu genocidi no és altra cosa que un dels edificis on els kmers rojos torturaven als seus compatriotes. Va ser la lluita per la bestialitat, per la brutalitat d’uns bojos que no mereixien el nom d’humans, que va fer que entre un 30 i un 50% de la població morís, molts d’ells en condicions terribles. L’edifici mostra les cambres on estaven els detinguts, algunes de les tortures i, al igual que feien els nazis, l’obsessió pels recomptes, per les fotos, per les estadístiques, i així hi ha les fotos de molts dels pobres desgraciats que van sofrir l’horror i sofriment d’aquells dies.
Ens havíen dit que anéssim al Mercat rus, on tot és bastant vulgar i procedent de la xina o països de baix cost. Còpies de marques, molta roba i aparentment poca qualitat.
Anem a l’aeroport i ens porten a la sala dels quasivips on podem prendre cafè i galetes (oidà). Embarquem i ens donen sopar a l’avió que no està malament del tot, més si tenim en compte que no tenim el sopar previst a l’arribada.
Una hora de vol i ja som a Bangkok. Ens reben amb flors i pancartes que no ens sorprèn com el primer dia.
Tornem a les imatges. Aquesta ciutat a primera vista podria ser qualsevol ciutat, fins i tot del primer món. Avingudes, carreteres, edificis, cotxes, tot és “normal”; fins i tot a aquesta hora la circulació és escassa i ens traslladem ràpidament a l’hotel.
A l’hotel ens donen la benvinguda amb un cocktail que aquesta vegada si li fem els honors i ens el bevem sense cap recança. Identifiquem les maletes i aquestes arribem ràpidament a l’habitació.
Alguns encara tenen ànims per sortir a veure el mercat nocturn, altres se’n val al llit doncs el tute que portem aquests dies ja comença a deixar veure els seus efectes.

Bangkok - Viena - Barcelona
Dia 31.3 2008 i 1.4.2008

Decididament Bangkok (i Tailàndia) és una ciutat (país) monàrquica. El color grog és el de la monarquia i molta gent va vestida (parcialment) amb aquest color. Pels carrers es veuen fotos del rei i de la seva família, i ara resulta que s’ha mort una germana del rei i el poble està de dol només per 200 dies!
Anem a veure el Palau Reial que el tenen de revista. Està impecable. Ara bé, hi ha visitants fins a omplir-ho tot i haver de demanar permís per passar o per fer una foto. És molt bonic i suposa uns colla d’edificis molt gran.
En un d’ells anem a veure el Buda de Maragda, un buda petit que se suposa és el punt àlgid del budisme en aquesta ciutat. No és fet de maragda, sinó de color de jade. Tots els edificis tenen l’estil de pagoda i estan dintre un recinte enorme que poc a poc anem visitant. Una part del palau la tenen reservada a les cerimònies de la difunta germana del rei i veiem escoles que visiten el palau i sobre tot gent del país en rigorós color negre en senyal de dol que li van a retre homenatge.
Després ens porten a veure el buda jacent, un buda enorme daurat i una mica groller, que està encaixat entre unes columnes que no acaben de deixar-lo veure.
Seguim finalment per anar al palau de Vimarnmek, que diuen és el palau de teca més gran del món. Allí veiem objectes de la família real i el propi palau que es visita en un recorregut que et fas una idea molt clara de les dimensions i qualitat de disseny del palau.
Anem a dinar a l’altra banda del riu que banya Bangkok, un riu no massa llarg però amb força cabal, i desprès, alguns encara es queden al centre de la ciutat per aprofitar el temps. Una decisió que es va demostrar no massa encertada, perquè al final van haver de patir per poder arribar a l’hotel. El col·lapse de la ciutat per la tarda va ser èpic, però finalment, després de patir una mica, van poder arribar a l’hotel.
Sigui com sigui a les 7.45 marxàvem de l’hotel per anar a l’aeroport, amb temps més que suficient per no haver de patir.
Ara ens queda no res, unes quantes hores de vol (9 o 10) fins a Viena i després (3 hores és) ja estarem a casa.

Arribem tots sense novetat (en el trajecte alguns passatgers i passatgeres han sofert alguna indisposició i fins i tot, la incomoditat del seients ha fet que alguns no poguessin clucar l’ull. Però hem arribat tots bé a casa, no hi ha hagut cap pèrdua d’equipatge, i quan rememores tot el que hem viscut aquests dies, estem contents de com ha anat. No hi ha hagut cap incidència important que ens pogués amargar el viatge, i el que hem vist ha valgut la pena.

Més informació: www.visit-laos.com